Miqui Otero © Elena Blanco pg. 3

El paradís dels llibres de tothom

Si sóc jo qui tecleja aquesta columna és perquè el meu jo nen insistia cada diumenge al matí en anar al Dominical de Sant Antoni.

I si escric novel·les i, més important, les llegeixo, és per la mateixa raó.

El Dominical m’ha ensenyat a llegir i a escriure, però també moltes altres coses. Com, per exemple, que les millors coses es troben quan no les busques (llibres importantíssims que no sabies que existien i que s’amagaven a les seves parades). O que el que valen les coses no sempre correspon al seu preu, sinó al valor que li dóna qui les troba  (i això val per les persones i pels llibres de segona mà).

Si llegeixo, si escric, si intento mantenir una gana omnívora per estampar-me amb la sorpresa, és gràcies als matins perdut al bosc (perquè hi ha fusta i olor de fusta, de paper, i pícnic de cafès en got de plàstic) dels llibres lliures del mercat. Llibres frescos que em treuen de les mans, nena. Primer Teo i després Astèrix i després Verne. I Balzac i Vonnegut i Marsé.

Recordo especialment quan treballava de nit a la discoteca New York (el carrer, no la Ciutat). Cobrava en negre, en uns sobres que m’eren entregats a sospitoses habitacions, i tornava, ja de matinada, cap al barri. I feia temps fins que sentia les rodetes dels calaixos sobre les flors de panot del carrer. I aquells bitllets en sobres (el més a prop que he estat de la política activa), que podria haver fet servir per altres coses, es convertien en paper vell. Tot i que els llibres, ni tant sols els del Dominical, mai no són vells, sinó nous per qui els troba.

Encara ara miro els llibres i repasso per quines mans han passat, si tenen anotacions o dedicatòries. I poso la meva perquè els llibres del Dominical són de tothom: ara els tinc jo, demà les pot tenir un mocós com jo que, anys després, escriurà una columna com aquesta o, amb sort, millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *