Joan Bayén, Pinotxo, al mercat de la Boqueria. Foto: Pau Fabregat / IMMB.

“Els clients em donen la vida”

Joan Bayén

Mercat de la Boqueria

Fa 75 anys que sóc a la Boqueria, fent d’aprenent de barra de bar. Tinc 82 anys, sóc de Barcelona i la segona generació al mercat, però el Pinotxo ja va per la quarta, perquè hi treballen el meu nebot i el seu fill. M’han donat el premi Ciutat de Barcelona de Gastronomia i n’estic orgullós perquè és un reconeixement al meu equip. Abans corria mitges maratons, ara camino una hora i mitja diària i em va molt bé com a teràpia.

Joan Bayén (Pinotxo) al mercat de la Boqueria. Foto: Pau Fabregat / IMMB.

 

Flamant premi Ciutat de Barcelona, en Joan Bayén, ‘Juanito’ del Pinotxo, reconeix que no s’ho creia: “Primer vaig pensar «no pot ser», però ara crec que me l’han donat pels anys que fa que treballo i pel meu equip; si no fos per ells, no haurien pensat en mi. És que tinc un equip molt maco, em responen molt bé i fan el que els dóna la gana”, diu somrient.

Ser rere la barra del Pinotxo no és fàcil: “Hi ha moments de molta pressió i és difícil que no et superi”, però el seu únic truc és “tractar la gent amb molt de carinyo, són els que em donen la vida. Si no fos per ells, ja m’hauria retirat”. Diu que no el cansa llevar-se a les 4 de la matinada, “perquè sempre m’aixeco amb alegria, amb satisfacció perquè vaig a fer el que vull fer. I això és molt bonic. Sí que és pesat estar a la barra, però ho dic amb sinceritat, no estic mai cansat”.

Els clients són el més important del món i a tots els tracta amb simpatia i respecte. Des dels desagradables —“quan en ve un, faig teràpia parlant amb la cafetera i em desfogo”—  fins als famosos: “Jacqueline Bisset, guapíssima; aquells dos nois que els hauria fet caritat, amb els pantalons estripats, i resulta que eren els Rolling Stones; en Jean-Paul Gaultier, que sempre ve quan és a Barcelona…”.

“El premi m’ha fet una il·lusió tremenda, no sé com és que me l’han donat a mi, però benvingut!”

A les senyores els reserva la delicadesa i als grans cuiners, la complicitat: “A l’Arguiñano, quan ve li dic: «hala va, ven aquí dentro a lavar platos». O l’Arzak, un bon amic i un home encantador. I en Gaig, amb qui vaig fer un programa de televisió, molt maco. A tots els dic: veniu aquí a aprendre i a copiar”, i riu abans de puntualitzar: “L’únic que poden copiar de mi és la manera de tractar la gent. Tota la resta se la saben de sobres”.

En Juanito fidelitza el client oferint-li qualitat i fent-li confiança. “Ell me la fa a mi cada cop que em diu ‘posa’m el que vulguis’”, diu abans d’explicar l’anècdota d’una parella estrangera que van menjar de tot i després no podien treure diners per pagar: “Es van quedar blancs, els vaig dir que ja ho trobaríem i van marxar molt sorpresos i agraïts. Al cap d’una hora ja els tenia allà amb els diners. Ho havien solucionat a l’hotel. Ells es van quedar feliços i jo també. Si mai tornen a Barcelona, segur que em vindran a veure”.

Mentre ho explica, dos clients russos volen el compte: vi, entrepans, cafès i… no s’aclareixen amb els plats. Llavors, un treu el mòbil i li ensenya les fotos del que han menjat. I és que ‘l’experiència Pinotxo’ no és completa si no s’immortalitza amb fotos d’un Juanito somrient, armilla llampant i polzes amunt, i els seus plats.

Matilde V. Alsina.

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *