Si sóc jo qui tecleja aquesta columna és perquè el meu jo nen insistia cada diumenge al matí en anar al Dominical de Sant Antoni.
I si escric novel·les i, més important, les llegeixo, és per la mateixa raó.
El Dominical m’ha ensenyat a llegir i a escriure, però també moltes altres coses. Com, per exemple, que les millors coses es troben quan no les busques (llibres importantíssims que no sabies que existien i que s’amagaven a les seves parades). O que el que valen les coses no sempre correspon al seu preu, sinó al valor que li dóna qui les troba (i això val per les persones i pels llibres de segona mà).
Si llegeixo, si escric, si intento mantenir una gana omnívora per estampar-me amb la sorpresa, és gràcies als matins perdut al bosc (perquè hi ha fusta i olor de fusta, de paper, i pícnic de cafès en got de plàstic) dels llibres lliures del mercat. Llibres frescos que em treuen de les mans, nena. Primer Teo i després Astèrix i després Verne. I Balzac i Vonnegut i Marsé.
Recordo especialment quan treballava de nit a la discoteca New York (el carrer, no la Ciutat). Cobrava en negre, en uns sobres que m’eren entregats a sospitoses habitacions, i tornava, ja de matinada, cap al barri. I feia temps fins que sentia les rodetes dels calaixos sobre les flors de panot del carrer. I aquells bitllets en sobres (el més a prop que he estat de la política activa), que podria haver fet servir per altres coses, es convertien en paper vell. Tot i que els llibres, ni tant sols els del Dominical, mai no són vells, sinó nous per qui els troba.
Encara ara miro els llibres i repasso per quines mans han passat, si tenen anotacions o dedicatòries. I poso la meva perquè els llibres del Dominical són de tothom: ara els tinc jo, demà les pot tenir un mocós com jo que, anys després, escriurà una columna com aquesta o, amb sort, millor.
Deixa un comentari